Publicat originalment al Llibret Soviets! de la Falla Avinguda i adjacents de Torrent.
Podríem dir que des de l’inici de la història de l’arquitectura, assenyalada amb la publicació dels X Llibres d’Arquitectura de Vitrubio en el segle I DC, l’estudi de l’habitatge adequat a l’ús i a la mesura de l’home és un de les principals preocupacions dels arquitectes. Des de llavors, passant pel renaixement, fins al moment actual les necessitats de l’home han sigut la mesura a partir de la qual desenvolupar el programa d’un habitatge. Caldria afegir un matís, l’home del que es mesurava per a estudiar l’habitatge no era un home obrer. Aquest no tenia cap importància en el disseny del seu habitatge més enllà que estiguera protegit.
És a partir de la segona revolució industrial que aquesta premissa va canviar radicalment en Occident quan els empresaris comencen a conscienciar-se per la forma de vida dels seus treballadors. En canvi, en Orient, el repensar la nova forma de viure està influenciada per la ideologia comunista dictada pels pensadors que pretenien abolir el règim tsarista implantat en Rusia. En ella, el model de família tradicional on la dona queda relegada a l’àmbit domèstic es dinamita per a facilitar la seua introducció en el mercat del treball. Per a açò, l’habitatge on es desenvoluparia aquest nou model social havia de facilitar aquesta circumstància. Igual que la pròpia revolució russa, el desenvolupament de la idea d’habitatge mínim amb serveis col·lectius dirigits per a la classe obrera agafa major força a mitjan segle XIX sent plenament estudiada i aplicada al llarg del segle XX. El major volúmen d’obrers necessitats d’allotjament sota unes mínimes condicions de salubritat impulsen el desenvolupament de nous esquemes d’habitatge.
A Anglaterra, els industrials promotors d’aquests edificis d’habitatges tenien influències socialistes però els seus interessos no aniràn més enllà que controlar al proletariat treballador en les seues fàbriques en lloc de cercar una solució definitiva al problema de l’habitatge. Problema que es va fent més important a mesura que les poblacions de les ciutats creix exponencialment i on les condicions de salubritat van disminuint-se provocant vertaderes epidèmies que minven a la població afectant, ara sí, a tots els estrats socials.
Aquest tipus de moviments malgrat haver sorgit en Anglaterra se succeeixen al seu torn en països com França o Alemania i fins i tot en Espanya però sempre portant Anglaterra la davantera en enfrontar-se a la situació amb anterioritat a la resta. A mitjan segle XIX l’estat anglés encara no s’ha responsabilitzat de la qüestió així que segueixen sent promotors privats, industrials i arquitectes, els qui aborden el problema i fins i tot proposen solucions d’habitatge mínim obrera en la gran exposició universal de Londres de 1851.
Paral·lela a l’aparició d’aquests models industrials sorgeix en Anglaterra el moviment Arts and Crafts que prendrà com a referent les colònies d’artesans a les quals la versatilitat en el model d’habitatge i les diferents grandàries dins d’un marc de ciutat jardí s’adapten més a una idea més progressista de la societat. Prompte es veurà que aquest model resulta massa utòpic per a les necessitats urgents pel gran volum de població a situar en aquestes ciutats jardí. El model alemany amb el nom de Deutsche Werkbund, recolzat en la indústria i la seriació, serà el que tindrà opcions de futur de model d’habitatge mínim ja en l’inici del segle XX.
A la Espanya de finals del segle XIX es celebra a Madrid el Congrés Nacional d’Arquitectura ón es debat sobre la necessitat de promoure un model d’habitatge apropiat per a la massa obrera. No obstant açò, no és fins a 1911 que s’estableix el marc legal amb la Llei de Cases Barates per a la construcció d’aquests habitatges mínims sota un model. En aquesta primera llei espanyola es proposava dues accions intervencionistes per part de l’estat, d’una banda els propis municipis podrien ser promotors d’habitatges per a les famílies més desfavorides i el govern central disposaria una partida pressupostària per a tal fi. Com a marca diferenciadora de la forma d’abordar aquesta situació per part dels arquitectes espanyols és l’interès pel desenvolupament de cooperatives d’habitatges. L’altra acció dins de les funcions a exercir sota aquesta nova llei serà vetlar per la salubritat dels habitatges arribant a la potestat de l’estat l’expropiar adequadament aquelles que no compliren uns mínims exigibles. L’organisme encarregat de gestionar el desenvolupament de la llei serà el IRS, Institut de Reformes Socials. En la redacció de la llei va haver-hi una forta influència per les lleis que s’havien anat promovent des de finals de segle en països com França, Bèlgica o Alemania. A ella no solament es va tractar únicament el tema de l’habitatge sinó que també la urbanització de les ciutats.
A Rusia, la conversió d’aquesta qüestió en un tema polític té una relació directa amb que pocs anys abans, en 1848, Karl Marx al costat de Friedrich Engels publiquen el Manifest Comunista. Publicació on asseuran les bases sobre les quals construir una nova societat igualitària i sense estructura de classes. L’abolició de les classes socials s’afermarà en un model econòmic descrit en el capital, publicat en tres volums, el primer d’ells editat en 1867. En aquests escrits, no obstant açò, es critiquen les solucions proposades fins al moment ja que fomenten l’escissió de classes des de l’urbanisme. La situació a Rusia en 1905, després de perdre la guerra contra Japó, és crítica, el tsar rus intenta parar el moviment obrer mitjançant una xicoteta cessió de poder al poble cada vegada més cansat per la gran diferència de classes. Si bé aconsegueix avortar una revolució en aquest moment, és en finalitzar la I Guerra Mundial en 1917 quan la situació es converteix en insostenible i explota la Revolució d’Octubre de la mà de Lenin. A partir d’aquest moment s’implanta un nou model social i una destrucció de les classes i la propietat privada. Els treballadors del camp disposen de la propietat de les terres que treballen i els obrers de participacions de les empreses que els empren.
En aquest context, es pretén fomentar una nova forma de vida socialista en la qual els espais privats pretenen derivar-se a un mínim espai vinculat al dormitori i convertint en accions comunitàries menjar, llavar la roba o el temps d’oci. Les primeres accions dutes a terme per a aconseguir aquest objectiu consistien a reallotjar diferents nuclis familiars en el que anteriorment era un únic habitatge burgés tenint així que compartir la cuina i condícies i tenint el vestíbul com a zona comuna. Prompte aquesta solució no és suficient per a reallotjar a la gran massa urgent de dotar d’habitatge pel que a principis de 1920 no s’ha establit encara un model estandarditzat. Es construeixen edificis convencionals amb espais comuns on no hi ha hagut un estudi previ de superfícies i comunicacions mitjançant un tipus de construcció econòmicament insostenible per a expandir per tot el territori de la URSS.
Després de la finalització de la primera guerra mundial, Espanya al no haver intervingut en el procés, es troba en una situació diferent de la resta d’europa. Mentre fora de les nostres fronteres la reconstrucció de les ciutats suposa una forma de recuperar la moral de la població, en Espanya la Llei de Cases Barates de 1911 no arriba a resoldre el problema de reallotjament dels nous pobladors de les ciutats emigrats dels pobles. Les estancies i les qualitats constructives es reduïen però la superficie vinculada al servei seguien romanent en els models d’habitatge. Com a solució a aquesta situació l’arquitecte Amós Salvador emprèn una anàlisi dels models de família, ubicació i necessitats segons tipologia de nucli familiar amb la finalitat de no solament resultar habitatges econòmics per al sol·licitant si no també l’abaratiment de la construcció reduint altures lliures i crugies.
En 1922 es titula arquitecte Emilio Artal, pare de Santiago Artal, a l’escola de Barcelona. La seua obra des de l’inici és fortament influenciada per arquitectes amb una visió contemporània de l’arquitectura. La seua carrera professional es desenvolupa des dels primers projectes amb un llenguatge poc academicista i allunyat dels neologismes.
Mentrestant en la URSS, arquitectes que estaven emmarcats en les avantguardes europees van començar en 1926 la recerca profunda del nou model d’habitatge, la Dom-Kommuna. La finalitat que es pretenia canviant la manera de viure amb espais compartits i la manera de família on no hi ha dependència intergeneracional era l’alliberament de la dona de les labors de la llar per a la seua incorporació al procés de construcció de la nova societat. Es va proposar un concurs d’idees per a la ideació d’aquest nou sistema sota els condicionants d’ideologia comunal, la conjuntura econòmica i la urgent necessitat de reallotjar a un gran nombre de població. Com a resultat del concurs es van presentar vuit propostes d’edificis residencials que van servir de model teòric per a la recerca del model d’habitatge socialista. Enfront del rebuig de la població respecte al model comunal experimentat en els primers anys de la revolució, es planteja un model intermedi que ajude a assimilar la transició.
El llenguatge arquitectònic de les propostes era marcadament occidental, no debades Le Corbusier havia plantejat els seus cinc punts d’arquitectura aqueix mateix any canviant conceptualment l’arquitectura que es plantejarà a partir de llavors. Tots els blocs proposats eren lineals i exempts, la majoria d’ells recolzats sobre pilotis deixant la planta baixa pasant, estructura independent del tancament, finestres corregudes, la planta lliure i la coberta enjardinada. Aquesta influència exercida per Le Corbusier als arquitectes comunistes serà recíproca en el moment que aquest plantege el seu Unité Habitation de Marsella en 1956 ja que emprarà una de les solucions del concurs consistent en un corredor central abraçat per dos duplex travats entre si.
Sent un model encaminat als espais comuns i a la ruptura de l’estructura tradicional de família prenen especial rellevància el sobredimensionament dels elements de comunicació podent així albergar altres usos com a espais de relació. Per a facilitar aquesta ampliació de significat, els corredors disposaran, a partir d’ara, de llum natural i ventilació. la ubicació de les cèl·lules habitacionals es va estudiar de manera que poguera estalviar-se el màxim espai concedint la màxima qualitat espacial per als habitants combinant-se entre si de forma escalonada o travada reduint al màxim els espais servidors dels accessos.
Els espais comuns de les propostes no es limitaven a bugaderies, menjadors i cuines comunitaris també guarderies o centres de lectura. una de les propostes incloïa dormitoris comunitaris per a solters o estudiants que es combinaven amb cèl·lules amb major privadesa i espai per a nuclis familiars.
En el mateix any, en 1926, Fernando García Mercadal promou el primer congrés sobre urbanisme celebrat en Espanya on s’analitzaran els models que s’estan implantant de ciutat i habitatge en la resta d’Europa. Aquest arquitecte format en Madrid amb experiència internacional en països com Italia, Alemania, França o Anglaterra és el fundador en Madrid del GATEPAC. També és el convidat espanyol, al costat de Amós Salvador, al primer congrés CIAM (Congrés Internacional sobre Arquitectura Moderna) celebrat en La Sarraz, Suïssa, de 1928.
Previ a aquest primer CIAM es construeix una colònia experimental en 1927 en Stuttgart comissionada per Mies Van Der Rohe, la Weissenhof Siedlung. El planejament és ideat per Mies i és qui triarà als arquitectes de rellevància internacional participants en la mostra. En ella es van construir nombroses solucions habitacionals en el qual van indagar no solament els models d’habitatge mínim en edificis col·lectius sinó també les relacions urbanístiques entre ells i les solucions constructives més efectives.
Aqueix mateix any a València es funda el Col·legi d’Agents Comercials de València que aprofita el marc legal de la llei de les cases barates de 1922 per a promoure entre els seus socis la construcció d’habitatges en règim de cooperativa.
A la URSS, on ja està implantat el model comunista, es crea el Stroikom, el ministeri d’habitatge. És l’encarregat de desenvolupar i dur a terme al llarg de tots països components aquest nou model d’habitatge socialista i estandarditzat. L’equip d’arquitectes pertanyents al ministeri estava dirigit per Ginzburg, un dels arquitectes que havia presentat la seua proposta en el concurs d’idees de 1926. Els tècnics que conformen el ministeri estableixen una sèrie de paràmetres fàcilment quantificables amb la finalitat de baremar les propostes, tant de solucions habitacionals com a constructives i d’agregació. D’aquesta forma s’iterava fins a aconseguir la solució amb major rendiment en tots els aspectes prioritaris com la qualitat espacial, el funcionament independent i agregat de les cèl·lules, les necessitats cobertes, facilitat de construcció i d’adaptació a les diferents ubicacions possibles dins de l’enorme URSS. També es treballava l’habitatge en secció combinant diverses altures en la mateixa i així generar diferents graus de privadesa sense la necessitat de segregar els espais mitjançant divisions fixes. per a açò es van analitzar diagrames de moviment dins dels diferents usos de l’habitatge amb la finalitat de trobar distàncies mínimes i compatibilitats d’usos. com a resultat d’aplicar aquest sistema es van plantejar des del model d’habitatge A fins al F.
Aquests estudis i anàlisis es van materialitzar per primera vegada en l’edifici Narkomfin, construït entre 1928 i 1930 en Moscú, es ideat per Ginzburg i Milinis. Pretenia ser el prototip del model de transició entre el model tradicional d’habitatge i el futur socialitzat. En aquest projecte, a més dels habitatges, s’inclou en el conjunt una guarderia, gimnàs, menjador amb cuina, bugaderia, usos comuns i biblioteca. Finalment no es va executar la guarderia pel que el seu ús es va establir en les dependències destinades a usos comuns. Convivien en l’edifici els models F, per a parelles sense fills o persones soles, i el model K, per a una família de tres o més membres. Les circulacions entre els espais privats i públics es generaven en espais tancats a l’exterior, calefactador i dissenyats per a facilitar la interrelació dels habitants de l’edifici. L’estudi de les orientacions més convenients segons els espais interiors tant privats com en les zones públiques, la calefacció dels espais comuns i la ventilació creuada assenyalen la importància que tenia la qualitat de vida en aquesta proposta. Amb els models plantejats s’aconseguia un major acolliment per la majoria de la població que era poc inclinada a la idea de la disgregació familiar sent que es mantenia el nucli familiar unit. Amb la finalitat de facilitar la transició entre la manera de vida tradicional i el socialista, es pretenia en el Narkomfin que l’habitant tinguera opció de triar entre espai privat i comunal però que sempre resultara més atractiva l’opció comunal.
Una vegada finalitzat, va tenir gran repercussió no solament dins de la URSS, sinó en la crítica internacional. Els seus habitants, encara que originalment s’ideara que anaren els treballadors del ministeri, finalment els seus ocupants van ser els dirigents del mateix. Poc després de finalitzar-se la construcció, després de la defunció de Lenin, Stalin es va alçar en el poder radicalitzant les directrius establides pel seu predecessor i abandonant el model d’acomodament de la població en propostes com el Narkomfin per a passar a un en el qual bàsicament s’amuntegava a la població.
Avui dia es troba en un estat lamentable al no haver tingut cap tipus de manteniment en els seus quasi 80 anys de vida. En un breu termini de temps es realitzarà una reconversió completa de l’edifici per a transformar-ho en un hotel de luxe.
Al congrés CIAM de 1929 celebrat en Frankfurt s’introdueix la recerca de l’habitatge mínim perquè fóra subvencionada per l’estat i s’estipulen els paràmetres determinants per a baremar la seua qualitat com a solució a un problema. Açò ja havia sigut realitzat amb anterioritat en el Stroikom. D’aquest congrés es va aconseguir introduir el model de cuina ideat per Margarete Schütte-Lihotzky que va suposar una revolució per al model d’habitatge mínim. Els arquitectes espanyols convidats al congrés van poder comprovar que la principal diferència en el model europeu i l’espanyol radicava que l’habitatge mínim espanyola contemplava una gran superfície destinada al servei domèstic que era impossible d’eliminar segons la forma de vida del moment.
Malgrat els esforços dels arquitectes espanyols del moment per a implantar aquest tipus de mesures i així disminuir els costos de construcció d’habitatges, no arriben a implantar-se íntegrament en donar-se inicie la guerra civil en 1936. Aquesta situació va suposar una aturada en aquest tema que no es reprendrà fins a passats uns anys després de la guerra.
A conseqüència de les idees republicanes de Emilio Artal es veu obligat a emigrar amb la seua família a Sudamérica on rep influències d’altres arquitectes espanyols emigrats també per la seua ideologia política com Antonio Bonet Castellana i Josep Lluis Sert. Amb el contacte amb aquests arquitectes coneixerà de primera mà l’arquitectura racionalista desenvolupada en altres països com Alemania.
Le Corbusier finalitza en 1952 la construcció de la Unité Habitation de Marsella. Edifici d’habitatges clarament influenciat pel Narkomfin, on se cerca establir un model d’edifici-poble basat en el seu modulor i que albergar-se els serveis necessaris per a proveir als seus habitants de forma autosuficient. El llenguatge arquitectònic empleat és el brutalisme amb influències neoplástques. La configuració dels habitatges dúplex és mitjançant un accés de passadís central que accedeix a dos habitatges que abracen el passadís, tal com es presenten els habitatges K del Narkomfin. L’estructura es converteix en un reticle en la qual s’insereixen els habitatges recolzant la idea de repetició i adaptació segons les necessitats. No en va, la Unité de Marsella és la primera de les cinc que es van construir en Europa, cadascuna d’elles adaptant el model desenvolupat a unes condicions completament diferents.
Al retorn a Espanya de Emilio amb la seua família treballa desenvolupant projectes per als cooperativistes d’agents comercials. Santiago col·labora amb el seu pare Emilio en el disseny de diversos edificis fins que li encarreguen en solitari el projecte per a la cooperativa d’habitatges d’agents comercials de Santa María Micaela en 1958. La parcel·la de l’edifici pertany a l’eixample de Francisco Mora i Vicente Pichó que al no trobar-se en el casc antic l’adaptació del model de poma tancada es diversifica fins a permetre l’alineació que estableix Santiago.
L’edifici disposa de tres blocs exempts excepte en un de les testeres i disposats en la parcel·la de forma neoplàstica que es vertebren al voltant d’un xicotet llac que és creuat per unes pèrgoles que suporten les circulacions exteriors entre els blocs. En aquest espai exterior per a l’ús dels habitants s’estableixen diferents graus de privadesa, des de l’accés als habitatges en planta baixa del bloc posterior, fins a una zona d’esbarjo o el propi llac. Completa el programa els locals comercials i tallers que ocupen la planta baixa del bloc de tres altures i del de dotze que recauen sobre les vies rodades d’accés.
Els habitatges tenen en la seua majoria accés per corredor d’una dimensió superior a la necessària, amb ventilació i llum natural creant així un espai adequat per a la relació a cobert dels habitants de l’edifici. El programa d’habitatge cerca un model innovador en el qual tots els espais disposen de llum natural directa i corrents d’aire pasants gràcies a la profunditat dels blocs. Aquest edifici va suposar una revolució del model d’habitatge que es construïa fins al moment en València. Si ben no és un model que s’haja repetit en la ciutat de València podem establir-ho com una fita en la nostra història de l’arquitectura.