Amb motiu de la invitació per part de Ricardo Ruiz i Maria Miralles hem van fer per participar amb un article al Llibret de la Falla Castielfabib-Marques de Sant Joan 2016, vaig reflexionar al món de les falles i, en concret, de paper de les falles i+e:
Una definició clàssica de l’art seria, en essència, la d’un element artificial amb una voluntat comunicativa. Aquest concepte s’ha vist més o menys inalterat des del principi de la humanitat, no obstant això, l’artista sí que ha vist com la seua situació en la societat ha anat canviant al llarg dels segles. És durant el Renaixement quan es desvincula l’artista de l’artesà i és, a dia de hui, quan l’artista té la llibertat que li permet el mercat per a crear. Açò em planteja la següent qüestió: tots els artistes fallers creen art? O, almenys, ho fan en tots els seus monuments?
A l’art es cerca un canvi intencionat a l’espectador després d’admirar o d’experimentar una obra. Des del meu punt de vista i seguint aquest criteri, no totes les falles que es cremen el 19 de març aconsegueixen aquest impacte en el visitant. M’atrevisc a dir que aquest fet ve directament relacionat amb dos condicionants, d’una banda, amb el fet que l’artista faller ha de menjar i d’altra, l’escala de prioritats que tinga la comissió que l’haja contractat.
Amb tot això, tampoc veig necessari que cadascuna de les falles que es planten siguen art en si mateixes i per si mateixes. És la unió de totes elles el que genera una modificació de l’espai públic en el qual ens relacionem els habitants de la ciutat. El canvi d’ús d’aquest tauler de joc del nostre dia a dia és el que fa que el conjunt de totes elles siga considerat art. Per què? És experimentant en el seu conjunt quan ens veiem alterats: veiem d’una altra forma la nostra ciutat, descobrim noves formes d’experimentar-la. Ens canvien.
No per això cal deixar de destacar el paper que han pres les falles I+E en els últims anys pel que fa a la seua qualitat d’art per si mateixes, no solament en el conjunt. Confesse que no he eixit indiferent de la meua trobada amb cap d’elles. M’han fet reflexionar sobre temes que no m’havia plantejat fins a aquest moment. Per a mi, han fet art.
Si repassem el llistat dels artistes fallers que van formar part de la categoria I+E de l’any 2015, s’observa que la professió principal d’aquests no és, generalment, la ideació i construcció de falles. Entre ells hi ha arquitectes, sociòlegs, artistes plàstics, il•lustradors, etc. I no crec que açò siga casual. Les aportacions que generen la combinació d’altres professions creatives a les formes tradicionals de les falles han generat magnífics exemples d’una nova-vella forma de fer les coses.
D’altra banda, si en el cinema, l’art en general, la televisió o la premsa, s’ha tingut que canviar el format per a continuar sent atractius al públic, perquè no haurien de fer-ho també les falles? En un món tan estimulat com hui en dia, l’espectador s’ha acostumat a que es cride un poc més la seua atenció. Les falles tenen moltes eines per a aconseguir-ho: l’impacte del missatge a transmetre, la materialitat, la relació del monument amb l’espai públic, la reflexió de l’artista a partir de la seua obra. No ens trobem en el mateix segle XXI en les falles que en la resta de la nostra realitat? I no em referesc a les modes, em referesc a formes de fer. Un exemple seria tindre consciència del context ambiental en el qual ens trobem, no contribuint en la crema dels monuments que emeten gasos nocius per a l’atmosfera, una cosa intrínseca de la festa.
Els monuments ja no poden limitar-se a fer una crítica sarcàstica i fàcilment oblidable per l’espectador, han de canviar-li d’alguna forma per a aconseguir cridar la seua atenció. Posar el focus en temes que en el dia a dia no haja reflexionat, cercar el seu reflex en contextos als quals no es troba habituat. Traure-ho del seu estat de confort.
Des del meu punt de vista d’arquitecta, fa temps que m’he plantejat una sèrie de qüestions al voltant del món de les falles. Les relacions urbanes generades entre diferents comunitats que conviuen en un mateix espai i les fórmules d’aprofitament de la ciutat coexistents en el temps són les principals eines amb les quals treballem els arquitectes. Per aquest motiu, és lògic que haja crescut el meu interès per les falles. També em resulta curiós que, sent que els valencians tenim inculcats des de ben xicotets que l’art, almenys durant 5 dies a l’any, és propietari d’un lloc privilegiat a l’espai públic, on els monuments guanyen la batalla en la seua ocupació al principal posseïdor del nostre sòl, el cotxe, substituint-lo amb un lloc per a la crítica, per a expressar el que ens molesta o ens sembla digne de lloança, on s’exposa perquè tothom ho veja, no obstant això, aquest esperit no ha sigut traslladat al disseny de gran part de la nostra ciutat. No es veu la seua empremta més enllà dels 5 dies de festa gran i la majoria del nostre art urbà queda relegat a les redones. Com pot ser?
Durant els anys que va durar la meua formació d’arquitecta mai vaig sentir la paraula falles en un context acadèmic, ni tan sols en l’assignatura que vaig cursar sobre art urbà. Com pot ser?
Els arquitectes som formats perquè l’escala urbana siga un dels nostres camps de joc i, per contra, un laboratori d’experimentació urbana com són les falles es menysprea en l’escola de València. Com pot ser?
Mentre que en diferents parts del món l’ocupació d’experimentacions artístiques en el context urbà ha aconseguit modificar i generar una indústria al seu voltant que ha envaït tots els aspectes de la ciutat, el món faller s’ha mantinguts estanc durant dècades. Com pot ser?
Amb la finalitat de documentar-me he repassat la història de l’art efímer en la ciutat de València i, igual que en altres ciutats espanyoles, el Barroc va ser un dels seus cims de creativitat. Amb motiu de visites de monarques i de festejos dels Sants patrons de la ciutat es construïen, per només uns dies, pinacles, portades adossades a edificis i tot tipus d’elements que engalanaven la ciutat. En iniciar-se el segle XVIII i amb els fets turbulents d’aquell segle, la pràctica d’aquest tipus de construccions va ser deixada de costat a la majoria de les ciutats, sent València una d’elles. No obstant això, els primers registres que es tenen de les falles pertanyen al segle XVI, però no és fins a principis del segle XX i durant el mateix, que les festes no han arribat a la dimensió actual. Així que podríem dir que portem dècades d’avantatge en comparació amb altres ciutats quant a intervencions d’art efímer en l’espai públic.
Les falles són un món complex, encara més per a algú com jo que les ha viscudes sempre des de la barrera. Vertebra als veïns del seu entorn, gestiona l’espai públic, genera crítica i organitza esdeveniments. I és gràcies a les comissions que han apostat per les falles I+E que som cada vegada més els que ens hem sentit atrets per aquesta forma d’entendre la festa des d’una perspectiva que resulta molt més àmplia del que s’experimentava les últimes dècades. Per tot això, que el protagonisme que han pres els festivals d’art urbà a València siga cada vegada major no és casual. Al cap i a la fi, ocupar l’espai públic amb un art crític i durant un període limitat de temps, forma part del nostre ADN.
Ara hem de prendre les determinacions que configuraran la festa i la nostra ciutat en el futur. Treballar junts o continuar amb camins separats llevat d’excepcions? És una pràctica habitual entre les ciutats emergents, com podria considerar-se València, el fet de basar gran part del seu creixement a les indústries creatives. Atés que encara sent una ciutat amb una escala menor que Barcelona, Madrid, Londres o París, les nostres necessitats creatives no paren de créixer exponencialment. Per aquest motiu sorgir del camp de l’experimentació en el qual es troben les falles I+E no fa més que crear punts de trobada entre els membres d’aquesta indústria creativa i els de les falles.
El treball en xarxes socials que duen a terme comunicadors individuals o col•lectius de gent propera a les festes aconsegueix que la barrera entre els que viuen i els que pateixen les falles vaja diluint-se i aconseguint entreveure un enteniment entre tots dos. La necessària obertura del món de les falles, no solament a altres disciplines artístiques, si no a altres latituds en les quals puguem trobar punts d’unió entre la nostra tradició i altres punts de vista, aconseguirà fer arribar la nostra festa més tradicional a un espai privilegiat i immaterial per a la humanitat.
Continuant amb la idea anterior i a manera de finalització, propose una comissió d’honor per a aquestes falles I+E formada per homes i dones, estrangers i espanyols, arquitectes i artistes, amenitzats per una banda d’acompanyament que no toca instruments. Es tracta de personatges que si bé d’una primera impressió pot semblar que no tenen res a vore amb el món de las falles, la seua forma de desenvolupar el treball fa que estiguen molt a prop d’elles.
En primer lloc, propose a Glenn Murcutt, arquitecte australià amb estudi unipersonal centrat en habitatges unifamiliars i premi Pritzker 2002. Anant més enllà d’aquesta descripció superficial ens trobarem amb els treballs d’un arquitecte on podem observar que el context, la mesura de les coses i la importància que té l’ús de materials tradicionals per a aconseguir un menor impacte ambiental són elements propis de les falles I+E. L’íntima i plena confiança entre l’arquitecte i el client dóna com a resultat verdaders vestits a mesura de l’últim.
Com a membre destacada d’aquesta comissió nomenem a Esther Ferrer, d’origen basc i establida a París. És una artista conceptual que treballa des de finals dels 60 realitzant performances amb la ciutat com a escenari. En la seua obra, el context, els materials reciclats, la crítica i la ideació d’un nou món tenen tot el protagonisme, al igual que a les falles I+E. La forma en que es relaciona l’artista amb el context on situa les seues performances modifica l’espai al menys momentàniament, i el subjecte les experimenta de forma permanent.
El següent torn es per a Shigeru Ban, l’arquitecte xinés premi Pritzker 2014 i que basa el seu treball en el coneixement del material amb el qual treballa, esprement el seu rendiment per a aplicar-ho als seus projectes. El camp d’experimentació que han sigut les falles I+E ha ampliat les mires, una segona vegada, dels materials: portar-los al seu propi límit, experimentar, jugar, en definitiva, arribar a un port on tot es pot aconseguir.
Finalitzaré la comissió amb Eva Prats, arquitecta formada a l’escola de Barcelona i a l’estudi d’Enric Miralles. Actualment forma l’ estudi Floresprats, on l’obra construïda és el vehicle del pensament que justifica la seua existència. Els artistes fallers utilitzen les seues construccions i obres com materialització dels seus pensaments i idees, per aquest motiu trobe tan proper el seu treball. Una idea fixa darrere de tot el treball, un mètode per desenvolupar-la, una experimentació per tal de forçar el límit de la idea.
I com a banda d’acompanyament, els darrers guanyadors del premi Turner, el col·lectiu anglès d’arquitectes Assemble. Els seus treballs sempre son recoltzats per la comunitat on treballen, que per la seua banda, forma part de la ideació de les seues obres. Al tindre tan en compte a la comunitat per a la que treballen, aquestes obres formen part de la seua vida i història.
A la fi, hem de continuar treballant-nos el camí que ens portarà al lloc on volem anar com a societat i com a ciutat. Un lloc on les nostres tradicions es respecten i miren cap endavant. Un lloc on la nostra natura i forma de fer les coses seran les que definiran el nostre futur.
No més imposicions, no més eines alienes a nosaltres. Ens ho mereixem, ens ho devem.